La solitud dels nombres primers

Autor: Paolo Giordano

Edicions 62

Primera edició, 2009
312 pàgines
ISBN: 978-84-297-6193-1
Preu: 17,00 €



Sinòpsis:

La novela es divideix en quatre parts, la primera explica la infància d'una nena l'Alice, que va tenir un accident amb els esquis i això li va provocar que es quedes coixa d'una cama, a més era anorèctica i al institut li feien la vida impossible. El segon bloc explica la vida d'en Mattia, un nen que té una bessona que té la inteligencia per sota del normal i ell en canvi es molt llest i un dia decideix abandonarla en un parc perquè creu que ella es la culpable de que no faci amics. Els altres dos blocs expliquen com els dos personatges es coneixen i com a mica en mica es van enamorant però com diu en Mattia són com nombres primers, està a prop però mai es toquen perquè estàn separats per un nombre parell. Aquesta relació la utilitza moltes vegades en Mattia, ja que decideix marxar del país a estudiar matemàtiques perquè té un nivell intelectual molt alt. Què en Mattia decideixi marxar fa que l'Alice es posi molt trista i es casi amb un metge que va coneixer en un hospital, pero la seva relació no va molt bé perqué com que l'Alice es anorèctica no pot tenir fills i això comporta greus discusions que fan que al final acabin tallant. EN Mattia al final de la historia torna per retrobar-se amb l'Alice justament quan feia poc que ho havia deixat amb el seu marit i no s'acaben de dir el que senten i això fa que es tornin a separar acabant l'història amb la metàfora de que els nombres primers mai es toquen.




Comentari:


El llibre es molt interessant, m'ha agradat molt encara que es una mica estrany. Esrany perquè són dues persones molt complexes i independents, amb un passat poc normal i que tots dos senten una atracció que mai acaben de congeniar. M'ha sorprés molt perquè pensaba que tractaria sobre un tema més aburrit, la vida d'un matemàtic o algun llibre filosòfic perquè el títol et fa pensar en aquest estil de coses pero tambñe es bona la relació entre la realitat d'aquests dos personatges i les matemàtiques. He trobat molt interessant el fet de explicar històries molt poc comunes, una anorèctica coixa i un jove que va abandonar a la seva germana petita i això va fer que la seva relaciño amb els seus pares i amb si mateix canvies molt i que ha vegades es va arribar a autocastigar-se fent-se talls al palmell de la mà. M'ha sorprès el final, quan l'Alice veu o creu veure la germana bessona desapareguda d'un Mattia i que al final no l'hi diu.

POEMA - DRAMA EN EL PORT

L’autor del poema és en Joan Salvat i Papasseit, va nèixer el 16 de Maig del 1894 i va morir el 7 d’Agost de 1924 de tuberculosi. Va ser un poeta espanyol i el màxim representant del futurisme en la literatura de llengua catalana.

Es conegut com a un poema de avanguardia, y va ser redactor d’articles de crítica social en castellà i en català en els corrents anarquistas i socialistas de l’època.

Avui en dia està considerat com un dels escriptors catalans més importants del segle XX.

El poema pertany al llibre: Poemes en ondes hertzianes.

El poema fa una metàfora sobre el fet de marxar, les despedides, de partir... Simbolitzat amb la imatge d'un vaixell que s'envà.

Fa servir les gavines com la gent que es queda i veu com els altres s'envan amb la metàfora: "fora el port les gavines reposen." Les llums blanques, verdes, rogues fan referència a la llum dels vaixells, la verda i vermella que porten als costats per no xocar amb altres vaixells i la blanca del far del port o d'alguna altre llum. El transatlàntic udolant significa que el vaixell plora o està trist perquè s'envà i deixa a gent a terra o al passat. Les sirenes fan referència a la pena que la gent té quan s'envà que la guarda dins. La boia representa el fet de quedar-te, el lligam que et fa volguer quedar-te i els emigrants són els que volen que t'en vagis, els que t'esperen a l'altre costat, els que han marxat abans que tu. El fet de passar ran de la draga crec que es estar molt a prop del dolor, desesperació, patiment... ja que diu que és fosca i que va creixent, a mesura que et vas allunyant va creixent el sentiment de dolor. A l'altre costat els hi espera alguna cosa desconeguda que l'autor ho relaciona amb el sospir de les tenebres i el tro de lluny. Quan diu: "jo em veig en l'horitzó" significa que ja et veus lluny d'aquí, com si ja te'n haguessis anat.

El poema de drama en el port no es pot dividir en parts. Es a dir, no està compost per parts diferenciades, es com un escrit similar que no s'estructura de cap manera.

Aquest poema és de clase futurista, ja que utilitza símbols de la civilització tecnològica per modernitzar el poema. El poema està escrit en forma de cal·ligrama, per aconseguir dinamisme i velocitat expressiva. Hi han suprimits adjectius i els signes de puntuació han estat utilitzats lliurement. L'ús de les lletres majúscules també es lliure i desordenat. Alguns versos estàn trencats en forma d'esglaons i algunes paraules estàn separades com si flotessin lliurement en el poema.

En aquest poema hi han algunes figures retòriques, com ara la hipèrbole "passo ran de la draga que es fosca i creix", amb aquesta hipèrbole pretén exagerar la foscor interior que sent i que va creixent. Hi ha molts encavalgaments durant tot el poema, està esglaonat i trencat com si algunes paraules anessin lliurement, el poeta utilitza aquest recurs tal i com molts altres autors de l'època per donar llibertat a les paraules i seguir el moviment futurista. El poema està ple de metàfores on relacionen diferents parts del vaixell en un sentiment de una persona. Hi ha alguna personificació com ara: "Les sirenes no ho saben pero xisclen", amb aquest vers crea un ambient de inquietud, una clamadesagradable per crear misteri i por al lector.

La idea bàsica del poema crec que es el fet d'abandonar alguna cosa, deixar enrrere, haver de marxar...

El poema en general no m'ha agradat gaire, m'ha costat entendre de que va el poema, que deia, relacionar les idees, trobar-li un significat... La última part ha sigut la que més m'ha agradat, el sentiment de la persona que se'n va el metaforitza molt bé. AL llarg del poema ens adonem de la queixa social que el porta té envers la època, tal i com recalca amb la frase: " " en contra dels emigrants.

POEMES VISUALS O OBJECTE

El poema parla del sol, de la llum, de la claretat... La ruta que segueixen està iluminada i sona una sensació de amistad, de compañerisme, ja que diu que van les formigues i elles sempre van juntes, fent una fila, amb ordre i de la mà.

L'he triat perquè m'ha semblat original que hi hagués un poema escrit en una pared, ademés de que és molt curt.




















El poema diu que un mariner que està en un vaixell vigili el seu cor perquè un corsari li pendrà l'anima si el mariner no li duu cap canço el corsari li pendrà l'amor. I es veu que es dirigeixen o que han surtit o passat pel por de Marselle que diu que és el port de l'amor. Parla de l'amor per una dona, de que sota les veles se la quedarà i la besarà... I que la noia resa per ell. El poema té versos en francés.

He escollit aquest poema perquè trobo original la disposició desordenada dels versos que recorda a la d'un vaixell.

Indigneu-vos!

Títol: Indigneu-vos!
Autor: Stephane Hessel
Traducció: María Belvis Martínez García
EDITORIAL DESTINO, bibloteca Social d'Olot
Primera edició, 2011
64 pàgines
ISBN: 978-84-9710-202-5
Preu: 5,00 €




SINOPSIS:

Stephane Hessel ha escrit aquest llibre per conscienciar la gent d'avui en dia, dirigit als joves, incitant-los que prenguin consciència que no tenim llibertat total i que pensem com a individu i no com a societat. En un dels capítols ens parla de la indiferència, del mantenir-nos al marge, de no indignar-nos, de no revelarnos... I que la solució per veure les injustícies és observar amb atenció. Hessel amb aquest llibre, pretén mostrar-nos diferents exemple de la societat actual, un col·lectiu té en compte els drets bàsics de l'individu, com ara un article de la Declaració dels Drets Humans que diu que cap individu pot patir tortures ni condemnes de mort, i encara n'hi ha a determinats països. En un altre capítol ens parla de la situació a Palestina, de com tots ignorem el problema de la franja de Gaza i es aquí quan cita al filòsof Sartre i la relació dels homes amb la violència. Hessel amb el pretext de parlar del problema palestí aprofita per fer una reflexió sobre la violència i que tots els problemes es solucionarien millor posant en pràctica maneres no-violentes. Finalment, al llibre hi ha un apartat de “notes” on cita diferents dates i fets que demostren que si ens indignem podem canviar el món i millorar-lo.






CRÍTICA:

Encara que aquest llibre a primera vista ens pugui semblar molt curt hi ha molta informació, el podriem resumir: “en el pot petit hi ha la bona confitura” mai més ben dit. Cal llegir-lo atentament i a poc a poc, fins i tot dues vegades per acabar d'entendre'l bé. No es ben bé un llibre, no té una presentació, un nus ni un desenllaç, només hi ha un personatge i aquest fa una reflexió sobre diferents fets que han succeït i que ens han passat a tots nosaltres desaparcebuts. Per això el fil conductor és la incitació a indignar-nos, a revelarnos contra totes aquelles coses que la societat actual no respecta, ja siguin els drets humans o l'ús de la violència. De totes maneres és un llibre fàcil de llegir, amb un vocabulari estàndard i clar, no és un llibre d'història, ens aporta diversos fets per sobre sense profundir en dates concretes no correletives, bastant actuals. Bàsicament crec que les dades són perquè ens adonem de com nosaltres, els humans, indignant-nos podem fer canviar la història, com per exemple els drets de la dona.

Sorprenentment aquest llibre m'ha fet pensar, potser no m'he indignat com Hessel pretenia pero m'ha servit per reflexionar sobre diferents coses a què no dono importància o dono per bones quan no ho són. No estic acostumada a llegir aquesta clase de llibres, sense trama, però com que és tan curt no puc dir que se m'hagi fet pesat ni que m'hagui costat. Indiferent no m'ha deixat, però tampoc m'ha agradat, potser encara estic pensant...

SILENCI

Entro a l'aula, faig el recorregut fins a la taula del professor, m'assec a la cadira, no dic res. Miro a banda i bansa, fixan-me en tots i cada un dels alumnes. Les nenes del fons parlen animadament sobre la festa d'aniversari d'en Marc; l'Enric i en Pere comenten un exercici d'àlgebra de la classe anterior; en Pau juga amb el móvil. Una nena fa punta al llapis, un altre s'aixeca a tirar un paper a la paperera. Segons més tard, tothom deixa de fer el que feia i s'asseuen mirant-me, com si esperessin que diguès alguna cosa. Arronso les espatlles, es crea un silenci incòmode, se sent el cant dels ocells al pati, la veu de la Lourdes a la classe del costat, el brunzit d'una mosca que vola per l'aula. Noto com alguns nens estàn agitats, es deuen preguntar quan diré alguna cosa. S'incorporen a la cadira, alguns miren el rellotge, d'altres miren per la finestra, un parell observen indiferents la mosca que vola per l'aula... El temps passa i segueixo sense dir res, així durant uns quinze minuts, fins que finalment decideixo trencar el gel amb la conclusió següent:
_Què passa aquí?
Aleshores hi ha una petita discussió que acaba en un debat sobre per què ens incomoda tant el silenci. ¿Per què ens sentim millor amb el soroll?

IMITAR L'ESTRUCTURA

Sóc baix. Es pensen que no ho sé? No s'equivoquin amb mi. Sé que sóc baix. No poc estirat, ni poc llarg però molt bon noi, ni normalet tirant a baix, ni gens baix però té un no sé què, no. Sóc baix i punt. Espantosament, fastigosament baix. M'han mirat bé? Fixin-se, no desviïn la mirada, gaudeixin de la contemplació de la meva estatura en tota la seva esplendor. No seran pas els primers que ho faran, ja estic acostumat. Comentin la meva alçada, descriguiin-la en veu alta, parlin-ne amb els seus amics, facin-me servir per demostrar-se que alts i ben parits i ben fotuts que estan vostès. Es pensen que sóc un paranoic? Això és que no m'han mirat bé.

CANVIAR EL TO

Sóc poc afavorida, ho reconec, no sóc gaire guapa. No fa falta que comentin la meva cara quan els pasi pel costat, t an lletja sóc que s'han de riure de mi quan em veuen? No ho sé, no n'hi ha per tant no? Vui dir que... no sóc guapa això segur, però tampoc em considero un monstre. No diguin en veu alta els meus multiples defectes, no em comentin amb els seus companys, no es sentin més atractius comparant-vos amb mi, no em facin això. Jo no en tinc cap culpa de ser lletja, no hi puc fer res, m'agradaria canviar-ho però no puc, intentin entendre'm...

Vint minuts d'espera, teràpia de shock.

Vint minuts d'espera 

el meu tren ja arriba, 

per què tu no estàs aquí (atribut)? 

El meu temps s'acaba, 

necessito veure't, 

necessito dir-te adéu.  

Vint minuts d'espera... 

és tard (atribut) però sona cru (CPred).  

I acaronar-te i abraçar-te per últim cop, 

i mirar-te i fer-te un últim petó (CD), 

dir-te tot allò(CD) que sento per tu(CCompanyia).  

L'estació està buida (atribut), 

només quedo jo esperant fins l'últim instant (complement de lloc). 

Última calada, em toca partir, 

però desitjo tan sols veure't aquí(CCLloc).  

I acaronar-te i abraçar-te per últim cop, 

i mirar-te i fer-te un últim petó(CD), 

dir-te tot allò(CD) que sento per tu(CI). 

I acaronar-te i abraçar-te per últim cop, 

i mirar-te i fer-te un últim petó(CD), 

perquè jo de tu només tindré un record,(CD) 

perquè jo de tu només tindré un record. (CD) 

Vint minuts d'espera el meu tren ja arriba, 

per què tu no estàs aquí(CCLloc)? El meu temps s'acaba, 

necessito veure't, necessito dir-te adéu.  

I acaronar-te i abraçar-te per últim cop, 

i mirar-te i fer-te un últim petó, (CD)

dir-te tot allò(CD) que sento per tu. 

I acaronar-te i abraçar-te per últim cop, 

i mirar-te i fer-te un últim petó, (CD)

perquè jo de tu només tindré un record,(CD) 

perquè jo de tu només tindré un record.(CD)

en negreta = pronominalització

Frases de la oració simple.

Vint minuts d'espera (esperar)  

el meu tren ja arriba (arribar)  

per què tu no estàs aquí? (estar)  

El meu temps s'acaba (acabar)  

és tard però sona cru (sonar)  

L'estació està buida (estar)  

perquè jo de tu només tindré un record (tenir)