Entro a l'aula, faig el recorregut fins a la taula del professor, m'assec a la cadira, no dic res. Miro a banda i bansa, fixan-me en tots i cada un dels alumnes. Les nenes del fons parlen animadament sobre la festa d'aniversari d'en Marc; l'Enric i en Pere comenten un exercici d'àlgebra de la classe anterior; en Pau juga amb el móvil. Una nena fa punta al llapis, un altre s'aixeca a tirar un paper a la paperera. Segons més tard, tothom deixa de fer el que feia i s'asseuen mirant-me, com si esperessin que diguès alguna cosa. Arronso les espatlles, es crea un silenci incòmode, se sent el cant dels ocells al pati, la veu de la Lourdes a la classe del costat, el brunzit d'una mosca que vola per l'aula. Noto com alguns nens estàn agitats, es deuen preguntar quan diré alguna cosa. S'incorporen a la cadira, alguns miren el rellotge, d'altres miren per la finestra, un parell observen indiferents la mosca que vola per l'aula... El temps passa i segueixo sense dir res, així durant uns quinze minuts, fins que finalment decideixo trencar el gel amb la conclusió següent:
_Què passa aquí?
Aleshores hi ha una petita discussió que acaba en un debat sobre per què ens incomoda tant el silenci. ¿Per què ens sentim millor amb el soroll?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada