Entro a l'aula, faig el recorregut fins a la taula del professor, m'assec a la cadira, no dic res. Miro a banda i bansa, fixan-me en tots i cada un dels alumnes. Les nenes del fons parlen animadament sobre la festa d'aniversari d'en Marc; l'Enric i en Pere comenten un exercici d'àlgebra de la classe anterior; en Pau juga amb el móvil. Una nena fa punta al llapis, un altre s'aixeca a tirar un paper a la paperera. Segons més tard, tothom deixa de fer el que feia i s'asseuen mirant-me, com si esperessin que diguès alguna cosa. Arronso les espatlles, es crea un silenci incòmode, se sent el cant dels ocells al pati, la veu de la Lourdes a la classe del costat, el brunzit d'una mosca que vola per l'aula. Noto com alguns nens estàn agitats, es deuen preguntar quan diré alguna cosa. S'incorporen a la cadira, alguns miren el rellotge, d'altres miren per la finestra, un parell observen indiferents la mosca que vola per l'aula... El temps passa i segueixo sense dir res, així durant uns quinze minuts, fins que finalment decideixo trencar el gel amb la conclusió següent:
_Què passa aquí?
Aleshores hi ha una petita discussió que acaba en un debat sobre per què ens incomoda tant el silenci. ¿Per què ens sentim millor amb el soroll?
